𝗦𝗠.𝟬𝟯𝟓
Febrer 2021

Qualsevol diria que madurar és aprendre a acceptar que la derrota forma part de la teva vida com una mena de remor de fons. No es tracta de grans fracassos, sinó de petites pèrdues, de les renúncies del dia a dia i de com vas comprovant, a poc a poc, que la teva llista de coses pendents abans de fer-te gran encara continua sumant ítems mentre el teu marge de dur-les a terme disminueix a un ritme vertiginós, perquè el temps passa més aviat a mesura que et fas gran i ningú t'ho havia contat —o si t'ho varen contar, no escoltaves. I ara se suposa que ets una persona adulta, que no hauries de malgastar el teu temps en somnis inútils i esperances vanes, que ja has de tenir una casa en propietat, un cotxe, una família pròpia, obligacions, crèdits, projectes a llarg termini, però no tens res de tot això.

Fràgil, de Saïm, és un disc sobre intentar construir alguna cosa a partir dels bocins romputs de les promeses traïdes. De les que ens varen fer i de les que ens vàrem fer a nosaltres mateixos. De tot el dolor i els plors que hem deixat enrere, tant els que hem provocat i com els que hem patit. És un esforç per intentar treure de les runes alguna certesa, per petita que sigui, i trobar una pedra fitera sobre la qual sostenir encara que sigui només un gram d'honestedat.

El segon llarg de Saïm és també una trepidant col·lecció d'himnes punk-rock que no temen sonar íntims, a mostrar els flancs i acotar el cap, admetre errors sabent, tanmateix, que hi tornarem. En aquest nou treball, el trio de Felanitx-Manacor ha anat a la segura i ha treballat amb els germans Santi i Víctor Garcia a Ultramarinos Costa Brava, el lloc idoni per a una banda com Saïm. I a Ultramarinos han sabut treure profit d'una banda que, des de que va publicar Accidents (Bubota, 2017), no ha deixat de fer concerts i de créixer davant la mirada de tothom, convertint-se en un dels valors més sòlids de l'escena.

A Fràgil, a més, es confirma tant l'evolució melòdica del grup com la ja contrastada contundència d'una base rítmica formada pels germans Natàlia i Daniel Gómez, que impulsa les guitarres de Joan Roig amb una ferocitat heroica. Hi ha aquí algunes de les millors cançons que han fet mai: "Autumne", primer single del disc, és un himne en tota regla; o l'incandescent "Febrer", o la preciosa (sí, preciosa) i redemptora "Celobert" (amb la col·laboració del trompetista Pep Garau).

Però més enllà de les cançons i el so, el que deixa clar aquest nou disc de Saïm és que l'ambició de parlar de temes personals i que ens toquen a tots no resta ni una busca de compromís amb una manera d'entendre el rock'n'roll i la música que, en uns temps en què tot tendeix a la frivolitat, suposa un compromís ètic quixotesc amb una aventura incerta que tots sabem com acaba. Saïm no són artistes. Saïm toquen en un grup de rock. I tocar en un grup de rock és, i més ara, una manera d'estar en el món, una manera de donar sentit a la derrota quotidiana, de ser fràgil i no esquerdar-te. Una manera d'errar bé.